Cops que maten per dins
La part invisible de la violència masclista: el maltractament psicològic en parelles joves i la por a denunciar-lo
La Marian té 25 anys i des dels 16 fins als 18 va viure una relació de maltractament psicològic. Al principi, la seva parella era molt carinyosa i atenta, però, amb el temps, es va desenvolupar una dinàmica d'amenaces i manipulacions que van acabar aïllant la Marian del seu entorn, família i amigues. Davant d'elles, el seu nòvio es comportava de forma totalment diferent, així que tampoc no podien percebre que alguna cosa no anava bé.
L'autoestima de la Marian també es va veure afectada, ja que constantment rebia comentaris de gelosia i control. Aviat van entrar en un bucle de deixar la relació per acabar-hi tornant. Ell sempre trobava la manera de comunicar-se amb la Marian, fos a través de terceres persones o presentant-se a la porta de casa seva.
Què és el maltractament psicològic?
El maltractament psicològic és violència. Una violència lligada al masclisme estructural. Una violència que deriva en una desigualtat de poder. S’articula a poc a poc, passant primer per una fase de vincle, de fals enamorament, de sobreprotecció. Segons el psicòleg Xavier Oñate, aquesta primera etapa anomenada love bombing es trenca quan el maltractador comença a deixar de donar tanta atenció a la seva parella. Ara la devalua i l’empetiteix. Finalment, la descarta, s’allunya d’ella i desapareix. Ella passa a sentir-se anul·lada i a sentir por a ser abandonada.
El maltractament psicològic s'articula a poc a poc, passant primer per una fase de vincle, de fals enamorament, de sobreprotecció.
Ella comença a perdre l’autoestima i a tenir inseguretats. La finalitat? Oferir al maltractador la sensació de control. Pujar el seu ego mentre debilita el d’ella. La víctima, a més, acostuma a atribuir-se la responsabilitat de la violència que pateix. La psicòloga social Gemma Altell assegura que això es deu al fet que “a les dones ens eduquen per ser responsables que la parella vagi bé, així que quan la dona no fa tot el que creu que hauria de fer perquè tot funcioni, se sent culpable”.
El maltractador vol tenir la sensació de control. Pujar el seu ego mentre debilita el d'ella.
Indefensió, estrès i alerta. Aquests són alguns dels efectes que produeix el maltractament psicològic en les víctimes. A més, entre els joves hi ha un factor més agressiu: la violència de control relacionada amb les xarxes socials. El maltractador pot sentir-se amb el dret de decidir sobre les publicacions de la seva parella i amb qui pot establir o no converses a través d’aquestes plataformes.
"Per poder tancar l'etapa i començar una relació nova des d'un altre lloc, cal una revisió personal i una crítica social feminista. La consciència feminista serà bàsica per fer una recuperació. També la sororitat entre les dones, és a dir, tenir al teu voltant amigues que estiguin entenent el que t'està passant i que no critiquin el que fas" - Gemma Altell.
"Si no hi ha informació sobre la violència psicològica, no hi ha coneixement. Si no hi ha coneixement, no hi ha consciència. I, sense això, pot haver-hi la percepció que alguna cosa no funciona bé, però com no se li pot posar nom, no hi ha manera de respondre" - Xavier Oñate.
Un altre concepte que utilitzen els experts per a definir i entendre com s'articula la violència psicològica és l'efecte bonsai.
La Marian no és l'única. Altres noies joves reconeixen haver estat sotmeses psicològicament a la seva parella. Aquestes, però, prefereixen preservar l'anonimat. Totes han viscut situacions similars. Amb el pas del temps, han estat capaces d'expressar-ho amb paraules.
ANNA (nom fictici)
"Me hacía comentarios comparándome con cosas super aburridas, con cosas con las que te lo pasas fatal, como si mantener relaciones sexuales conmigo fuera eso"
"Lo que me decía mucho es que yo era lamentable"
"No lo dejé en persona porque soñaba que me mataba"
LAURA (nom fictici)
"Jo me n'anava nits plorant quan ell no tenia un tracte d’empatia amb mi"
"Si ell sabia que jo estava enfadada o que em passava alguna cosa em deixava de parlar"
"I també en el tema sexual, s’enfadava quan jo no volia tenir relacions"
ABRIL (nom fictici)
"Tenia accés al meu mòbil i ordinador i sempre que veia alguna cosa que no li agradava ho esborrava"
"Cada cop que sortíem m’obligava a pagar-li les coses perquè deia que em feia el favor d’acompanyar-me quan jo volia sortir"
"Si feia dues setmanes que no anava al gimnàs, em tocava el cul i m’ho retreia. Sempre em comparava, em feia sentir malament"
Quan s’aïllen del seu entorn, aquest està més lluny de veure la realitat que estan vivint.
Una violència invisible
L'assetjament psicològic no és tangible. Tant els experts com elles mateixes afirmen que és un tipus de maltractament que costa d'identificar ràpidament quan s'està patint. Fins que no s'acaba la relació o s'explica a una tercera persona, elles no se n'adonen.
"No se lo explicaba a nadie, fue más cuando lo hable con la gente y fui a terapia que me di cuenta"
"No era capaç de posar nom a les tècniques o manipulacions que em feia"
"Amb 15 anys et diuen que la gelosia és romàntica i tu t'ho creus"
El maltractament psicològic no deixa marques físiques. No són cops que es puguin veure reflectits a la pell. Si per a les víctimes és difícil percebre que el que estan vivint és violència, també ho és per a aquells que no la pateixen en primera persona. Alguns no ho consideren tan greu com un maltractament físic. La caporala dels Mossos d’Esquadra, Anna Choy, que treballa en l'atenció a dones víctimes de violència de gènere, reconeix que “és molt més difícil d’identificar que una bufetada o una agressió física”. Gran part de la por a denunciar és la manca de proves que aquell maltractament realment ha existit.
Així doncs, “una violència psicològica és una violència que costa d’objectivar. No és impossible, però sí que costa”, assegura l’advocada Asun Martínez. Per aquest precís motiu, moltes víctimes no denuncien; perquè no existeixen fets objectius com informes mèdics que puguin servir d’acusació i convertir-se en una sentència condemnatòria.
“No em va passar pel cap denunciar. Després m’ho vaig plantejar, però en aquell moment no ho veia tan greu” - Marian.
“Sí que se m’ha passat pel cap, però no ho he fet. Vaig esborrar tots els xats que tenia amb ell perquè volia oblidar-me” - Laura (nom fictici)
“Se me pasó por la cabeza. Pero yo no iba a denunciar porque lo dejé por otra cosa" - Anna (nom fictici)
“Vaig voler denunciar, però el sistema està fatal” - Abril (nom fictici)
Built with Shorthand